Microcosmos

Als anys setanta  al Mareny els  xiquets  passàvem el dia al carrer. L’escenari dels jocs infantil bé podia ser el carrer de les Parres, la Placeta, els camins -llavors rurals- que porten a la mar o a la gola  i; com no, la mar. Molt dels nostres jocs tenien per protagonista principal les bestioles típiques de la zona. Sovint quan no sabíem  què fer algú deia: “per què no anem a fer granotes?” I ja ens tenies a tots encaminats cap al marge d’una sèquia o  cap a la gola. N’hi havia moltes, de granotes  i de  gripaus també. Ens divertíem molt mirar-les, sobretot a les més xicotiues. Agarrar-les no era gens fàcil, es requeria la tècnica del bon  caçador: observació i paciència, però, tot i així, sempre n’ agarràvem alguna que altra. També  ens entreteníem  amb les xitxarres (nom local de la cigala) els capvespres d’estiu. Anàvem a peu, en grup i miràvem de trobar-ne per les embardisses de baladre dels camps de tarongers. El primer que n’enxampava una cridava: “ja en tinc una, ja en tinc una” i tots feien pinya per veure la bestiola de color marró tirant a rogenc de potetes bellugadisses que tremolava a les nostres mans. La miràvem embadalits. Després la deixàvem volar perquè el que realment ens agradava era veure com mamprenia el vol. Més tard, a les nits d’estiu, havent sopat, eixíem a la recerca dels cuquets de llum. Eren uns eixides excitants perquè hi havia l’afegitó de la foscor. Llavors només hi havia faroles als quatre carrers que formaven el nucli urbà i prou; la resta restava en tenebres. Així que les nits eren fosques i ben fosques. Ens endinsàvem pels caminets amb els nervis ben tibats, la roba no ens tocava la pell i els farolets ens tremolaven a les mans,  i amb l’esperança de trobar una llumeneta. No trobe paraula per descriure el moment de la trobada d’un cuquet, potser  fascinació, al·lucinació em poden servir. Llàstima que ningú no ens feu una foto en aquell moment perquè haguera vist uns xiquets amb uns ulls com taronges  i unes  boques que bavejaven.

És un Mareny que ja no existeix i no sols perquè han canviat els costum dels infants, que també,  sinó perquè  ni l’aigua, ni l’aire, ni el paisatge són el que eren. El fet és que les bestioles ja no hi són amb nosaltres: han desaparegut i amb elles també el nostre microcosmos particular. Pot ser siga el moment de fer una aturada en el camí i preguntar-nos el perquè de tot plegat.

                                   Alícia Melero i Sebastià

Imatge: http://recursostic.educacion.es//bancoimagenes/ArchivosImagenes/DVD18/CD06/173561_ib_1.jpg